Esta imágen no perdono el no compartirla ... es uno de los despertares mñas bellos que me ha dado la vida ... esa mañana la luz era mágica ... si esto captó una cámara ... os imaginas qué captó la mirada, la mente y el espíritu ?
dimarts, 27 d’octubre del 2009
Atardecer en Formentera - Caló des Mort
Panorámica de los que en la Salida a Formentera íbamos por el agua !!!
dijous, 22 d’octubre del 2009
Somnis d’un ésser amfibi
Aquell esquirol que em mira encuriosit, rossegant una pinya, no sap que estic fent bivac i m’estic despertant amb les primeres llums del dia. Alguns dels meus companys, dins les tendes, també sembla que rosseguin algun somni feixuc. És aquella hora del matí que tan bé s’està tapat i no volem obrir els ulls abraçats a la mandra.
Són els moments per recordar el que vaig fer el dia abans i endevinar el d’avui. Em venen de sobte les sensacions i les imatges dels companys navegant en lentitud, sense soroll i sense pressa, endinsant-nos en el paisatge, progressant dins una postal.
“En el mar, seguint la línia de la costa. En la sinuositat del riu o en la treballada amplitud dels embassaments, aquest és un esport solitari, en canvi, vaig sempre en companyia. Còmodament assentat, protegit i amb els teus propis pensaments traduint les sensacions que reps dels paisatges, atures els ulls àvids en aquells punts que et criden més l’atenció. Ara vas davant i no veus ningú. Estàs ben sol, desprès d’una estona et trobes amb els companys amb els que afirmes allò que estàs vivint, no estàs somiant. Els moviments amb la pala ja fa estona que els fas inconscientment i només estàs pendent de gaudir del paisatge.
Vaig damunt d’un estri que t’ajuda a superar l’agressivitat del medi. En canvi, quan comences a passejar tot sembla pensat per no desfer la quietud de l’aigua o de trencar aquella onada amb una suavitat del gronxador. Amb la llum de la tarda, serena, l’aigua es solidifica i es converteix en un mirall. En aquell moment gaudeixes de dos paisatges, el real i el que es reflexa. Absorbit per l’entorn, marejat, per moments sembla que estic passejant enmig del cel esquivant els núvols.
Els paisatge és inoblidable i en canvi sempre la supera la següent sortida a on s’hi afegeix una nova paleta de colors de la tardor, aquell poblat amagat darrera d’un penya-segat o aquella cala de la Costa Brava que no havies vist mai. Les gavines em deixen veure els seus caus segures del meu lliscar sense aturador i els peixos saltironegen al davant. A muntanya, els voltors i les àligues ens miren encuriosits des de les altures.
En Santi amatent a tot el que passa ens anima i ens instrueix en no aixecar tan la pala o ampliar el seu recorregut dins de l’aigua, aprofitant millor el nostre petit esforç.
Soc un ésser amfibi capaç de lliscar per damunt de l’aigua i a la vegada aturar-me en aquella cala solitària traient les cames que em permeten trepitjar la sorra calenta o pujar a dalt d’aquell castell o visitar aquella ermita dins d’aquella Balma immensa. Anem a cercar queviures als pobles i masies que trobem pel camí i saben de la nostre sort i els expliquem el que hem vist, d’on venim i qui som.
Amb aquest enginy he conegut altres cultures i he sentit parles estranyes que sempre les voldré guardar en el record.
Quan arribem al lloc de campament l’activitat és frenètica. Treure els caiacs de l’aigua, i tot el material personal de roba i menjar. En poca estona les condicions temperatura canviaran i ens hem d’abrigar . Els més valents es llencen a l’aigua en un desig que duien tanta estona dintre que no l’han pogut reprimir més. Comencem a preparar l’habitat que ens acollirà durant tota la nit. Quan la foscor ens envolta i ja em sopat, és el moment que el Xavi prepara el cremat en habitual cerimònia i tots esperem veure, una vegada més, la cascada de foc blavós. L’acompanyem amb els comentaris de les concorregudes sobretaules que sempre fem desprès de sopar. Aquests darrers dies comença a fer fred i desafiants, escalfats els uns amb els altres, la fem petar, cantem i ens petem de riure. El cant de l’òliba ens marca que la nit ja es ven present i cal aprofitar-la per descansar.”
En aquests moments del matí, la llum comença a ser mes intensa. Els ocells inicien la seva cantarella, recordant que els sol ja està sortint i comencen a cercar l’aigua i el menjar amb una activitat frenètica. Per moments, em torna a venir aquella mandra però, les ganes de prendre un cafè, em fan definitivament llevar-me.
Secció de Caiac
Són els moments per recordar el que vaig fer el dia abans i endevinar el d’avui. Em venen de sobte les sensacions i les imatges dels companys navegant en lentitud, sense soroll i sense pressa, endinsant-nos en el paisatge, progressant dins una postal.
“En el mar, seguint la línia de la costa. En la sinuositat del riu o en la treballada amplitud dels embassaments, aquest és un esport solitari, en canvi, vaig sempre en companyia. Còmodament assentat, protegit i amb els teus propis pensaments traduint les sensacions que reps dels paisatges, atures els ulls àvids en aquells punts que et criden més l’atenció. Ara vas davant i no veus ningú. Estàs ben sol, desprès d’una estona et trobes amb els companys amb els que afirmes allò que estàs vivint, no estàs somiant. Els moviments amb la pala ja fa estona que els fas inconscientment i només estàs pendent de gaudir del paisatge.
Vaig damunt d’un estri que t’ajuda a superar l’agressivitat del medi. En canvi, quan comences a passejar tot sembla pensat per no desfer la quietud de l’aigua o de trencar aquella onada amb una suavitat del gronxador. Amb la llum de la tarda, serena, l’aigua es solidifica i es converteix en un mirall. En aquell moment gaudeixes de dos paisatges, el real i el que es reflexa. Absorbit per l’entorn, marejat, per moments sembla que estic passejant enmig del cel esquivant els núvols.
Els paisatge és inoblidable i en canvi sempre la supera la següent sortida a on s’hi afegeix una nova paleta de colors de la tardor, aquell poblat amagat darrera d’un penya-segat o aquella cala de la Costa Brava que no havies vist mai. Les gavines em deixen veure els seus caus segures del meu lliscar sense aturador i els peixos saltironegen al davant. A muntanya, els voltors i les àligues ens miren encuriosits des de les altures.
En Santi amatent a tot el que passa ens anima i ens instrueix en no aixecar tan la pala o ampliar el seu recorregut dins de l’aigua, aprofitant millor el nostre petit esforç.
Soc un ésser amfibi capaç de lliscar per damunt de l’aigua i a la vegada aturar-me en aquella cala solitària traient les cames que em permeten trepitjar la sorra calenta o pujar a dalt d’aquell castell o visitar aquella ermita dins d’aquella Balma immensa. Anem a cercar queviures als pobles i masies que trobem pel camí i saben de la nostre sort i els expliquem el que hem vist, d’on venim i qui som.
Amb aquest enginy he conegut altres cultures i he sentit parles estranyes que sempre les voldré guardar en el record.
Quan arribem al lloc de campament l’activitat és frenètica. Treure els caiacs de l’aigua, i tot el material personal de roba i menjar. En poca estona les condicions temperatura canviaran i ens hem d’abrigar . Els més valents es llencen a l’aigua en un desig que duien tanta estona dintre que no l’han pogut reprimir més. Comencem a preparar l’habitat que ens acollirà durant tota la nit. Quan la foscor ens envolta i ja em sopat, és el moment que el Xavi prepara el cremat en habitual cerimònia i tots esperem veure, una vegada més, la cascada de foc blavós. L’acompanyem amb els comentaris de les concorregudes sobretaules que sempre fem desprès de sopar. Aquests darrers dies comença a fer fred i desafiants, escalfats els uns amb els altres, la fem petar, cantem i ens petem de riure. El cant de l’òliba ens marca que la nit ja es ven present i cal aprofitar-la per descansar.”
En aquests moments del matí, la llum comença a ser mes intensa. Els ocells inicien la seva cantarella, recordant que els sol ja està sortint i comencen a cercar l’aigua i el menjar amb una activitat frenètica. Per moments, em torna a venir aquella mandra però, les ganes de prendre un cafè, em fan definitivament llevar-me.
Secció de Caiac
Sortida al Pantà d'Alcantara
Relat de la sortida de Setmana Santa 2007 al Pantà d'Alcantara a Càceres.
La secció de caiac ha estat durant la setmana santa practicant l’activitat a la província de Càceres. Els dos primers dies vam navegar per les aigües de l’embassament d’Alcántara, un pantà situat a la conca del riu Tajo i que fou construït al 1969. Molts de vosaltres el coneixereu perquè travessa Monfragüe, recentment declarat Parc Nacional. La travessa que havíem programat inicialment vam haver de modificar-la, ja que, per recomanació d’un guarda forestal, la nostra activitat podia pertorbar la nidificació d’espècies vulnerables com l’aufrany i la cigonya negra, aquesta última en perill d’extinció. Val a dir que l’àrea no estava senyalitzada. Tot i que això suposava canviar tots els nostres plans, no ens vam deixar desanimar, i els 19 components del grup ràpidament vam decidir baixar riu avall, això sí, en vehicles.
L’últim dia vam despertar amb l’olor de la xocolata desfeta que Anna i Santi havien preparat per celebrar l’aniversari de Laura (l’hauríeu de veure portant el caiac amb només 13 anys!). Després d’agafar energies, ens vam dirigir cap al pantà de Gabriel y Galán, al nord de la província de Càceres, una zona de singular bellesa. Només disposàvem d’un dia i vam embarcar-nos cap a la vila de Granadilla, una autèntica meravella, que li va fer valer la declaració al 1980 de Conjunt històric-artístic. Actualment forma part d’un programa interministerial de Pobles abandonats, ja que amb motiu de la construcció de la presa als anys 50, la vila fou desallotjada. Tot apuntava a un lloc tranquil, aïllat de la civilització. Així que vam deixar els caiacs a la part posterior de la vila emmurallada i, en complet silenci, vam vorejar la muralla fins arribar a l’entrada del recinte. Per a la nostra sorpresa vam trobar un munt de cotxes i visitants i, és clar, no vam passar desapercebuts, doncs era diumenge i nosaltres vestits de caiaquistes!. Vam passejar pels carrerons empedrats i vam pujar al castell del segle XV, des de la torre del qual teníem una fantàstica panoràmica, amb la serra de Gredos nevada al fons. Abans de què vinguessin més núvols vam iniciar la tornada i ens vam acomiadar de Càceres amb un agradable passejada sota una fina pluja.
La secció de caiac ha estat durant la setmana santa practicant l’activitat a la província de Càceres. Els dos primers dies vam navegar per les aigües de l’embassament d’Alcántara, un pantà situat a la conca del riu Tajo i que fou construït al 1969. Molts de vosaltres el coneixereu perquè travessa Monfragüe, recentment declarat Parc Nacional. La travessa que havíem programat inicialment vam haver de modificar-la, ja que, per recomanació d’un guarda forestal, la nostra activitat podia pertorbar la nidificació d’espècies vulnerables com l’aufrany i la cigonya negra, aquesta última en perill d’extinció. Val a dir que l’àrea no estava senyalitzada. Tot i que això suposava canviar tots els nostres plans, no ens vam deixar desanimar, i els 19 components del grup ràpidament vam decidir baixar riu avall, això sí, en vehicles.
El segon dia vam navegar des de Tajomar riu amunt, on vam poder gaudir d’un paisatge molt poc transformat per l’acció de l’home, doncs els forts pendents a banda i banda del pantà fan difícil el seu ús agrícola. El bosc de ribera està molt ben conservat, amb abundància d’alzines i sureres. El vent en contra que vam trobar al començament va alentir la marxa i duplicar el nostre esforç, però l’aparició d’un parella de cigonya negre, tan estranya de veure per les nostres contrades, els voltors i algun milà va alleugerir el nostre cansament. La part més interessant de l’excursió la vam trobar en un dels braços que conformen el pantà on, més arrecerats del vent, vam navegar sobre aigües totalment tranquil·les i, a més, alguns membres del grup van poder veure un cérvol i tortugues!
L’últim dia vam despertar amb l’olor de la xocolata desfeta que Anna i Santi havien preparat per celebrar l’aniversari de Laura (l’hauríeu de veure portant el caiac amb només 13 anys!). Després d’agafar energies, ens vam dirigir cap al pantà de Gabriel y Galán, al nord de la província de Càceres, una zona de singular bellesa. Només disposàvem d’un dia i vam embarcar-nos cap a la vila de Granadilla, una autèntica meravella, que li va fer valer la declaració al 1980 de Conjunt històric-artístic. Actualment forma part d’un programa interministerial de Pobles abandonats, ja que amb motiu de la construcció de la presa als anys 50, la vila fou desallotjada. Tot apuntava a un lloc tranquil, aïllat de la civilització. Així que vam deixar els caiacs a la part posterior de la vila emmurallada i, en complet silenci, vam vorejar la muralla fins arribar a l’entrada del recinte. Per a la nostra sorpresa vam trobar un munt de cotxes i visitants i, és clar, no vam passar desapercebuts, doncs era diumenge i nosaltres vestits de caiaquistes!. Vam passejar pels carrerons empedrats i vam pujar al castell del segle XV, des de la torre del qual teníem una fantàstica panoràmica, amb la serra de Gredos nevada al fons. Abans de què vinguessin més núvols vam iniciar la tornada i ens vam acomiadar de Càceres amb un agradable passejada sota una fina pluja.
Formentera 2007
1 al 4 de novembre
Les previsions no eren massa bones, a l’illa portaven vint dies seguits de pluja. Com sempre, els més valents varem desafiar el temps i ens presentàrem puntualment, el dijous dia 1 de novembre, a La Savina.
Els 11 companys de Caiac van preparar els seus vaixells lleugers i els 7 senderistes anaren a deixar els seus equipatges a l’hotel. Cap al migdia, uns i altres, varen començar els seus recorreguts paral·lels i als vespres ens retrobàvem a la platja, per fer un cremat plegats i explicar-nos les aventures del dia.
Un vent de nord, a estones de força 4 i 5, varen dificultar la progressió dels navegants. Quan les altes parets dels penya-segats de l’illa, deixaven de ser recer segur, les onades ens feien perdre
l’horitzó. Amb esforç i satisfacció, comprovàvem que, de mica en mica, anàvem avançant i l’objectiu de donar la volta a l’illa, s’anava acomplint. La natura que a vegades sembla que no té compassió, aquesta vegada, veient la nostra tenacitat, ens va deixar passar.
Des de terra tot semblava més bucòlic. Les amplies planures estaven cobertes de flors violetes. A dins del boscos humits, plens de molsa i bolets els mosquits, aprofitant les nombroses basses
fetes per la pluja i veient la nostra candidesa, ens acaronaven amb fortes picades assenyalant, amb molta insistència, el camí de sortida.
Quan arribàvem a les platges solitàries, ens fregaven els ulls i gaudíem de l’aigua color turquesa i de la sorra blanca, sense cap petjada. Ens varem banyar i per un moment somiàrem en no tornar.
A l’illa de Formentera, a l’hivern, i viuen 7.000 persones. A l’estiu, en hi ha 35.000 i 8.000 motos fent recorreguts a tothora per camins i carreteres.
La soledat d’aquests generosos paisatges vistos des del mar i des de terra, els guardarem en el record durant molt de temps. Aquesta sortida l’hem de repetir.
Les previsions no eren massa bones, a l’illa portaven vint dies seguits de pluja. Com sempre, els més valents varem desafiar el temps i ens presentàrem puntualment, el dijous dia 1 de novembre, a La Savina.
Els 11 companys de Caiac van preparar els seus vaixells lleugers i els 7 senderistes anaren a deixar els seus equipatges a l’hotel. Cap al migdia, uns i altres, varen començar els seus recorreguts paral·lels i als vespres ens retrobàvem a la platja, per fer un cremat plegats i explicar-nos les aventures del dia.
Un vent de nord, a estones de força 4 i 5, varen dificultar la progressió dels navegants. Quan les altes parets dels penya-segats de l’illa, deixaven de ser recer segur, les onades ens feien perdre
l’horitzó. Amb esforç i satisfacció, comprovàvem que, de mica en mica, anàvem avançant i l’objectiu de donar la volta a l’illa, s’anava acomplint. La natura que a vegades sembla que no té compassió, aquesta vegada, veient la nostra tenacitat, ens va deixar passar.
Des de terra tot semblava més bucòlic. Les amplies planures estaven cobertes de flors violetes. A dins del boscos humits, plens de molsa i bolets els mosquits, aprofitant les nombroses basses
fetes per la pluja i veient la nostra candidesa, ens acaronaven amb fortes picades assenyalant, amb molta insistència, el camí de sortida.
Quan arribàvem a les platges solitàries, ens fregaven els ulls i gaudíem de l’aigua color turquesa i de la sorra blanca, sense cap petjada. Ens varem banyar i per un moment somiàrem en no tornar.
A l’illa de Formentera, a l’hivern, i viuen 7.000 persones. A l’estiu, en hi ha 35.000 i 8.000 motos fent recorreguts a tothora per camins i carreteres.
La soledat d’aquests generosos paisatges vistos des del mar i des de terra, els guardarem en el record durant molt de temps. Aquesta sortida l’hem de repetir.
Juegos Pirotécnicos en Caiac - Blanes 2009
Deseo compartiros algo de la "ideología" de la sección ... nos gusta sentir nuevas experiencias y ver el mundo desde otros ángulos ... que tal los juegos pirotécnicos de Blanes 2009 en Caiac desde el mar?
dimecres, 21 d’octubre del 2009
Finlàndia en Caiac
Travessa del mar Bàltic 145 (222) km recorreguts arran d'aigua
De la part baixa de la panxa embarassada de Finlàndia han sortit 43.000 illes fins a Suècia (de les 180.000 que té tot el país). Åland (el país de l’aigua) tenen per cognom. Del mateix port (Turku) salpem nosaltres esperant que el mar rebi amorosament els seus nous fills, no com un avortament petrificable. Bessonada de catorze, encara que algú sigui “setmesó” degut a una substitució d’última hora per un embaràs. Premonició? Llarga gestació amb reunions, preparatius, entrenaments, compres, nervis... desbordats d’il•lusió...
Dissabte, 16 d’agost de 2008, 8 del matí. Estàtua d’en Botero de l’aeroport. El metge bacallaner amb els guants posats. Nus a la gola. Serà nen, serà nena? La llevadora Alícia ho té tot disposat.
Si ha de ser un part... partim amb pau. Alguna llàgrima en la parella jove.Tant l’anada com la tornada hi ha una hora de retard en el vol. No sempre els nens arriben puntuals. A Helsinky trenquem aigües. Ens rep un plugim que, més o menys intens, a intervals i a diferents hores —sobretot de nit—, ens acompanyarà. A l’avió havíem coincidit amb uns músics nigerians. Per la nit intentem anar al seu concert i tenim el primer avortament en no trobar el lloc. Dormim a un alberg aprofitant l’espai sota les grades de l’estadi atlètic. El diumenge visitem la ciutat. Alguns ho volen fer amb bici. Segon avortament. No en trobem cap enlloc. De mica en mica anem descobrint els racons interessants. Destaquem l’església de Temppeliaukio excavada a la roca, les catedrals luterana i ortodoxa, l’estació de ferrocarrils, el mercat del port... És una població del segle XVII, el 1809 va ser conquerida per Rússia.
McDonals i les seves fitxes van evitar que la nostra bufeta explotés.
Recollim els dos que arribaven més tart i ens anem a Turku. Dormim en els locals del club de caiac. Visitem la ciutat, antiga capital. Destaquem la catedral, el mercat antic i el castell. No ens aclarim amb el bus. La frase “¡chicos, fuera!” va ser tot un espectacle. Feina vam tenir per trobar fogonets i butà ja que a Finlàndia tenen un sistema diferent.
El dimarts 19, de bon matí, ens llevem per preparar-ho tot i posar-nos a l’aigua.
Hi ha una paraula finesa: “sisu” (agalles i tenacitat). Nosaltres hi afegim un parell de coses més... i a remar.
Aquest dia, i a la resta de la setmana, tenim una mica de tot: núvols, pluja, sol, vent en contra —més del 50% de la travessia—, vent fort i onades que ens impedeixen navegar. El paisatge és meravellós. Envoltat d’illes. Miressis per on miressis sempre es veia terra. Semblava que estiguéssim en un llac amb derivacions, canals. L’últim dia, per una escletxa, vam entreveure un forat sense illes.
Al final de la tarda del primer dia de navegació vam sopar en un lloc típic, rústic, tot de fusta, imitant un poblat víking. Les habitacions eren com casetes d’ocells penjades als arbres. Una sauna per a 124 persones on calien 24 hores per escalfar-la i durava l’escalfor 24 hores més. Els diferents edificis eren molt característics. La sopa de salmó amb patates i el pastís de formatge ens van reconfortar per acabar de fer els 5 km generosos que ens calien per arribar al càmping municipal. Un bon foc i un cremat ens van fer anar al llit calents. Aquell dia vam fer 33 km de rem en 8 hores i a 4 km/h de mitjana. Els demés fèiem des de 17 a 38 km depenent del temps, del pla que portéssim, de l’estat de forces del grup... Imatge de mostra
Tot sovint, al principi a uns 50 m i després molt més espaiat, i al final quasi cap, hi havia cases o casetes amb el seu embarcador. Respecten al màxim l’entorn. El seu jardí és la mateixa naturalesa.
Vam veure molt poca gent, ni velers ni vaixells. Ja s’havia acabat la seva temporada. Alguns sortien a veure’ns i fer-nos fotos. 13 caiacs seguits deuria ser tot un espectacle. A molts llocs érem els primers espanyols que s’hi deixaven caure. Aquella setmana els nens començaven les classes.
En aquest laberint d’illes i canals, on tot sembla quasi igual i des de ran d’aigua no hi ha massa perspectiva, es fa necessari un bon mapa, la brúixola, el GPS i sobretot una bona intuïció i experiència. Tant l’Olivier, el Santi, l’Ismael, el Joan i d’altres van tenir encert en anar traçant una bona ruta. Generalment anàvem saltant d’illa en illa per estar arrecerats del vent, no fer travessies massa llargues i per poder tenir una via d’escapament en cas necessari. Fer parades tècniques cada dues hores és força necessari. Les distàncies entre elles anaven d’uns centenars de metres a prop de 9 km. Aquests últims es feien més difícils degut a la distància, les onades i el vent. Si t’atures estàs més a mercè del mar i el vent et tira enrera. Encara que onades molt fortes no es poden formar massa degut a que el mar no és profund i la infinitat d’illes el van aturant.
L’aigua és molt poc salada per la gran aportació d’aigua dolça en forma de precipitació i la poca evaporació. Al contrari de la Mediterrània que la forta evaporació es va restablint d’aigua salada de l’Atlàntic pel Gibraltar.
És curiós veure les illes amb vegetació molt ran d’aigua i fins i tot que hi creixin a dins abundants canyes. Dóna gust navegar per canals estrets rodejats de canyes. En certa ocasió vam anar a parar a un llac dins una illa. Va ser el nostre refugi nocturn.
A aquests països, durant l’última glaciació, hi va restar el gel durant un llarg temps. Per tot arreu afloren túmuls arrodonits de roca rosa, semblant al granit, molt erosionada on encara es veuen els rastres que van deixar les pedres friccionant al damunt. És sorprenent trobar-se algun pedrot rodó solitari abandonat en un lloc quasi pla quan la neu ja no el podia arrossegar. No hi ha muntanyes. Possiblement el mar tapa els fons de les valls de les glaceres.
A excepció de la primera nit vam haver de cercar lloc per dormir en algun racó adient en alguna illa deshabitada. La majoria són molt rocoses. A les més grans sempre hi ha un espai, per petit que sigui, on poder arribar amb els caiacs i plantar les tendes. Veure les postes de sol, el cel estelat (els dies que n'hi havia), escoltar el silenci... no té preu. O seure havent dinat en una roca al sol, prop de l’aigua veient petites illes al davant no es pot fer cada dia. Cal parlar del núvol de mosquits —el comitè de recepció— que en els pocs minuts de fer la maniobra de baixar a terra, al vespre, ja ens havien picat a desenes travessant la roba. Interessants els diferents models de mosquiteres. Hi ha qui semblava una núbia. Algunes cames hi havia tantes picades que podria passar com si fos el mapa de l’arxipèlag.
A mesura que deixàvem el continent i ens apro-pàvem a Åland el paisatge anava canviant: desapareixen els pins i es feien més abundants els arbres de fulles caduques. Les illes estan més pelades. Més petites i separades. Menys habitants. A l’horitzó veiem només les copes dels arbres, ja es començava a notar l’efecte de la curvatura de la terra.
Amb poca gent ens vam relacionar durant la travessia. Els volem esmentar: Minna i Mika que ens van fer de guia per Turku i el primer dia de navegació. Ella fabrica instruments musicals tradicionals del seu país com flautes, xiulets... Interessants les seves explicacions. Molt amables i atents.
Xavi Sánchez
De la part baixa de la panxa embarassada de Finlàndia han sortit 43.000 illes fins a Suècia (de les 180.000 que té tot el país). Åland (el país de l’aigua) tenen per cognom. Del mateix port (Turku) salpem nosaltres esperant que el mar rebi amorosament els seus nous fills, no com un avortament petrificable. Bessonada de catorze, encara que algú sigui “setmesó” degut a una substitució d’última hora per un embaràs. Premonició? Llarga gestació amb reunions, preparatius, entrenaments, compres, nervis... desbordats d’il•lusió...
Dissabte, 16 d’agost de 2008, 8 del matí. Estàtua d’en Botero de l’aeroport. El metge bacallaner amb els guants posats. Nus a la gola. Serà nen, serà nena? La llevadora Alícia ho té tot disposat.
Si ha de ser un part... partim amb pau. Alguna llàgrima en la parella jove.Tant l’anada com la tornada hi ha una hora de retard en el vol. No sempre els nens arriben puntuals. A Helsinky trenquem aigües. Ens rep un plugim que, més o menys intens, a intervals i a diferents hores —sobretot de nit—, ens acompanyarà. A l’avió havíem coincidit amb uns músics nigerians. Per la nit intentem anar al seu concert i tenim el primer avortament en no trobar el lloc. Dormim a un alberg aprofitant l’espai sota les grades de l’estadi atlètic. El diumenge visitem la ciutat. Alguns ho volen fer amb bici. Segon avortament. No en trobem cap enlloc. De mica en mica anem descobrint els racons interessants. Destaquem l’església de Temppeliaukio excavada a la roca, les catedrals luterana i ortodoxa, l’estació de ferrocarrils, el mercat del port... És una població del segle XVII, el 1809 va ser conquerida per Rússia.
McDonals i les seves fitxes van evitar que la nostra bufeta explotés.
Recollim els dos que arribaven més tart i ens anem a Turku. Dormim en els locals del club de caiac. Visitem la ciutat, antiga capital. Destaquem la catedral, el mercat antic i el castell. No ens aclarim amb el bus. La frase “¡chicos, fuera!” va ser tot un espectacle. Feina vam tenir per trobar fogonets i butà ja que a Finlàndia tenen un sistema diferent.
El dimarts 19, de bon matí, ens llevem per preparar-ho tot i posar-nos a l’aigua.
Hi ha una paraula finesa: “sisu” (agalles i tenacitat). Nosaltres hi afegim un parell de coses més... i a remar.
Aquest dia, i a la resta de la setmana, tenim una mica de tot: núvols, pluja, sol, vent en contra —més del 50% de la travessia—, vent fort i onades que ens impedeixen navegar. El paisatge és meravellós. Envoltat d’illes. Miressis per on miressis sempre es veia terra. Semblava que estiguéssim en un llac amb derivacions, canals. L’últim dia, per una escletxa, vam entreveure un forat sense illes.
Al final de la tarda del primer dia de navegació vam sopar en un lloc típic, rústic, tot de fusta, imitant un poblat víking. Les habitacions eren com casetes d’ocells penjades als arbres. Una sauna per a 124 persones on calien 24 hores per escalfar-la i durava l’escalfor 24 hores més. Els diferents edificis eren molt característics. La sopa de salmó amb patates i el pastís de formatge ens van reconfortar per acabar de fer els 5 km generosos que ens calien per arribar al càmping municipal. Un bon foc i un cremat ens van fer anar al llit calents. Aquell dia vam fer 33 km de rem en 8 hores i a 4 km/h de mitjana. Els demés fèiem des de 17 a 38 km depenent del temps, del pla que portéssim, de l’estat de forces del grup... Imatge de mostra
Tot sovint, al principi a uns 50 m i després molt més espaiat, i al final quasi cap, hi havia cases o casetes amb el seu embarcador. Respecten al màxim l’entorn. El seu jardí és la mateixa naturalesa.
Vam veure molt poca gent, ni velers ni vaixells. Ja s’havia acabat la seva temporada. Alguns sortien a veure’ns i fer-nos fotos. 13 caiacs seguits deuria ser tot un espectacle. A molts llocs érem els primers espanyols que s’hi deixaven caure. Aquella setmana els nens començaven les classes.
En aquest laberint d’illes i canals, on tot sembla quasi igual i des de ran d’aigua no hi ha massa perspectiva, es fa necessari un bon mapa, la brúixola, el GPS i sobretot una bona intuïció i experiència. Tant l’Olivier, el Santi, l’Ismael, el Joan i d’altres van tenir encert en anar traçant una bona ruta. Generalment anàvem saltant d’illa en illa per estar arrecerats del vent, no fer travessies massa llargues i per poder tenir una via d’escapament en cas necessari. Fer parades tècniques cada dues hores és força necessari. Les distàncies entre elles anaven d’uns centenars de metres a prop de 9 km. Aquests últims es feien més difícils degut a la distància, les onades i el vent. Si t’atures estàs més a mercè del mar i el vent et tira enrera. Encara que onades molt fortes no es poden formar massa degut a que el mar no és profund i la infinitat d’illes el van aturant.
L’aigua és molt poc salada per la gran aportació d’aigua dolça en forma de precipitació i la poca evaporació. Al contrari de la Mediterrània que la forta evaporació es va restablint d’aigua salada de l’Atlàntic pel Gibraltar.
És curiós veure les illes amb vegetació molt ran d’aigua i fins i tot que hi creixin a dins abundants canyes. Dóna gust navegar per canals estrets rodejats de canyes. En certa ocasió vam anar a parar a un llac dins una illa. Va ser el nostre refugi nocturn.
A aquests països, durant l’última glaciació, hi va restar el gel durant un llarg temps. Per tot arreu afloren túmuls arrodonits de roca rosa, semblant al granit, molt erosionada on encara es veuen els rastres que van deixar les pedres friccionant al damunt. És sorprenent trobar-se algun pedrot rodó solitari abandonat en un lloc quasi pla quan la neu ja no el podia arrossegar. No hi ha muntanyes. Possiblement el mar tapa els fons de les valls de les glaceres.
A excepció de la primera nit vam haver de cercar lloc per dormir en algun racó adient en alguna illa deshabitada. La majoria són molt rocoses. A les més grans sempre hi ha un espai, per petit que sigui, on poder arribar amb els caiacs i plantar les tendes. Veure les postes de sol, el cel estelat (els dies que n'hi havia), escoltar el silenci... no té preu. O seure havent dinat en una roca al sol, prop de l’aigua veient petites illes al davant no es pot fer cada dia. Cal parlar del núvol de mosquits —el comitè de recepció— que en els pocs minuts de fer la maniobra de baixar a terra, al vespre, ja ens havien picat a desenes travessant la roba. Interessants els diferents models de mosquiteres. Hi ha qui semblava una núbia. Algunes cames hi havia tantes picades que podria passar com si fos el mapa de l’arxipèlag.
A mesura que deixàvem el continent i ens apro-pàvem a Åland el paisatge anava canviant: desapareixen els pins i es feien més abundants els arbres de fulles caduques. Les illes estan més pelades. Més petites i separades. Menys habitants. A l’horitzó veiem només les copes dels arbres, ja es començava a notar l’efecte de la curvatura de la terra.
Amb poca gent ens vam relacionar durant la travessia. Els volem esmentar: Minna i Mika que ens van fer de guia per Turku i el primer dia de navegació. Ella fabrica instruments musicals tradicionals del seu país com flautes, xiulets... Interessants les seves explicacions. Molt amables i atents.
Xavi Sánchez
V Jornades de la Dona i el Piragüisme
Memorial Conxa Muñoz
El passat diumenge, dia 26 d’abril de 2009, vam trobar-nos a Sant Llorenç de Montgai, només a 10 Km de la localitat de Balaguer (Lleida), 143 dones de totes les edats amb un interès comú, anar amb caiac i aprendre més coses del piragüisme i també algunes, per iniciar-se
i/o perfeccionar-se en aquest esport.
Un matí molt plujós que no va deixar dur a terme el programa previst, per la qual cosa, l’equip organitzador, i com a responsable, la Carme Adell, veient que era impossible iniciar l’horari per la gran quantitat de pluja, molt preparades per imprevistos, van alterar l’ordre de les activitats.
La possibilitat de conèixer dones de totes les edats, persones molt expertes, dones preparades i altres que practiquen diferents disciplines va resultar molt interessant. Ens van aportar les seves experiències, com viuen el fet de ser dona per a practicar aquest esport...
Algunes han fet llargs viatges i expedicions com pot ser el cas de la Brigitte que es defineix com anàrquica i la seva experiència a l’Antàrtida, per exemple, en col•laboració de l’As-sociació de Disminuïts Físics (amb tots els problemes que això comporta en una expedició com aquesta), va ser quelcom que ens va fer reflexionar sobre aquesta manera de viure, de transmetre la seva passió i afició per aquest esport i poder accedir a racons i llocs amb aquesta filosofia de vida i amb el seu caiac.
Cap al migdia va parar de ploure, una gran majoria de participants es van animar i es va poder fer una petita excursió amb els caiacs fins Sant Llorenç de Montgai. També la Tatiana (Itàlia) ens va fer una demostració de diverses tècniques d’esquimotatge.
Després vam anar a dinar conjuntament i es va fer un recordatori i homenatge a la Conxa Muñoz.
Per la tarda, i per acabar la Jornada, una “Taula rodona” explicant, ajudant i reivindicant experiències de dones en diferents àmbits: organitzatiu, responsabilitat familiar, amb càrrecs, a nivell competitiu...
Vam gaudir doncs d’una Jornada acompanyades també per marits, parelles, amics que de bon grat ens van ajudar i van estar amb nosaltres.
Cal dir que iniciatives com aquesta ajuden i motiven a fomentar l’esport del piragüisme.
Text: Neus Mataix
Fotos: Carles Gaspar
El passat diumenge, dia 26 d’abril de 2009, vam trobar-nos a Sant Llorenç de Montgai, només a 10 Km de la localitat de Balaguer (Lleida), 143 dones de totes les edats amb un interès comú, anar amb caiac i aprendre més coses del piragüisme i també algunes, per iniciar-se
i/o perfeccionar-se en aquest esport.
Un matí molt plujós que no va deixar dur a terme el programa previst, per la qual cosa, l’equip organitzador, i com a responsable, la Carme Adell, veient que era impossible iniciar l’horari per la gran quantitat de pluja, molt preparades per imprevistos, van alterar l’ordre de les activitats.
La possibilitat de conèixer dones de totes les edats, persones molt expertes, dones preparades i altres que practiquen diferents disciplines va resultar molt interessant. Ens van aportar les seves experiències, com viuen el fet de ser dona per a practicar aquest esport...
Algunes han fet llargs viatges i expedicions com pot ser el cas de la Brigitte que es defineix com anàrquica i la seva experiència a l’Antàrtida, per exemple, en col•laboració de l’As-sociació de Disminuïts Físics (amb tots els problemes que això comporta en una expedició com aquesta), va ser quelcom que ens va fer reflexionar sobre aquesta manera de viure, de transmetre la seva passió i afició per aquest esport i poder accedir a racons i llocs amb aquesta filosofia de vida i amb el seu caiac.
Cap al migdia va parar de ploure, una gran majoria de participants es van animar i es va poder fer una petita excursió amb els caiacs fins Sant Llorenç de Montgai. També la Tatiana (Itàlia) ens va fer una demostració de diverses tècniques d’esquimotatge.
Després vam anar a dinar conjuntament i es va fer un recordatori i homenatge a la Conxa Muñoz.
Per la tarda, i per acabar la Jornada, una “Taula rodona” explicant, ajudant i reivindicant experiències de dones en diferents àmbits: organitzatiu, responsabilitat familiar, amb càrrecs, a nivell competitiu...
Vam gaudir doncs d’una Jornada acompanyades també per marits, parelles, amics que de bon grat ens van ajudar i van estar amb nosaltres.
Cal dir que iniciatives com aquesta ajuden i motiven a fomentar l’esport del piragüisme.
Text: Neus Mataix
Fotos: Carles Gaspar
GORGES DEL TARN (França)
30-31 de maig i 1 de juny del 2009
És dissabte dia 30 al vespre. Tothom ha fet cap al càmping proper al poble de Sainte Enemie, que es troba al cor de les Gorges del Tarn, magnífica i sorprenent contrada que ja hem pogut començar a admirar durant el viatge.
Som una trentena de persones de totes les edats (des de nens fins a avis). Nosaltres no coneixíem gairebé a ningú, ja que no som habituals a les sortides de caiac, però això va quedar ben aviat solucionat amb el bon ambient creat per un cremat de rom després de sopar… tot i que va acabar una mica precipitadament per culpa d’un xàfec inesperat.
La “Meteo” indica que el diumenge millorarà el temps, però quan ens llevem a les 7, encara plou i ens en tornem al sac. Més tard, una consulta amb l’empresa de lloguer dels caiacs, ens confirma que s’espera una millora de temps i que no hi ha problema per sortir. Així doncs, passades les 10 sortim del càmping (cal dir que amb més moral que l’Alcoià, per que segueix estant ben núvol i plovisqueja). L’Eduard, que s’ha llevat amb febre, decideix quedar-se a descansar.
Quan arribem al lloc, encara cal acabar els preparatius per poder embarcar i així, entre que ens donen les armilles salvavides, els bidons i les embarcacions, són més de les 11 quan ens hi posem.
Als pocs minuts de començar, ve la primera sorpresa: cal salvar una baixada sobtada a causa d’una petita represa. No feia ni un parell de metres, però a mi, que no ho havia fet mai, em feia un cert respecte haver-me de “llençar” avall per allà. No obstant, seguint les indicacions dels més experts tots vàrem aconseguir baixar amb èxit i comprovar que no era tan difícil com semblava.
Continuem doncs riu avall, alternant estones d’aigües calmades, amb altres de ràpids força divertits. La veritat és que els primers ràpids em van impressionar una miqueta: Això d’anar pegant bots i sentint els cops de les pedres a sota el caiac… no ho havia experimentat mai… L’avantatge és que, al ser tanta colla sempre tens qui et dóna un cop de mà si tens algun “apuro” o et quedes embarrancat en alguna vora.
Així doncs… cap problema, i avall que fa baixada i a gaudir del fantàstic paisatge. Les parets de roca i els boscos omplen ambdues vores del riu, només interromputs per alguns petits poblets, cases, ponts i castells, que semblen sortits d’algun conte. Tot està força cuidat i ben conservat, sense cap edifici que espatlli el conjunt. També anem trobant algunes famílies d’ànecs (mare i petits), que ens observen encuriosits.
Finalment ha sortit el sol i cap el migdia fem una parada per menjar i descansar sota l’ombra d’uns arbres. No ens hi entretenim gaire, perquè encara ens queda una bona tirada per fer, així que un cop tips, anem per feina i ens tornem a posar en marxa.
Al cap de poc, ens adonem que pel darrera nostre el cel està tan negre que gairebé fa por i de seguida comencem a sentir trons llunyans. Com que no podem fer altra cosa, seguim remant riu avall, encara que mirant de reüll la nuvolada.
Al cap de poc arribem al pas més “problemàtic”. És un altre desnivell sobtat, semblant al primer, però bastant més alt, amb més aigua i amb ràpids al peu. Cadascú fa el que pot i anem baixant, ajudant-nos els uns als altres i amb més o menys traça i ens esperem al peu per veure les peripècies dels que venen darrera.
Quant tots hem baixat, seguim avall, però el cel cada cop està mes fosc i aviat es gira un vent fort i cauen les primeres gotes, que ràpidament es transformen en un xàfec espectacular.
Per sort estem arribant al poble de La Malène i quan m’hi acosto veig que altres companys que anaven més endavant, ja han “aparcat” els caiacs i han baixat a terra i ens criden a tots que anem cap allà. Tot just baixo a terra que comença a pedregar. Els trons no paren i pugem cap al poble com podem, xops com granotes, i carregats amb els bidons, buscant un lloc per resguardar-nos. Trobem una volta a l’entrada del pati d’una pizzeria, i allà ens apinyem tots i telefonem a l’empresa dels caiacs per que ens vinguin a recollir, ja que la tempesta no afluixa.
Van trigar quasi 3 hores a venir... així que vàrem tenir temps de passar fred, de posar-nos alguna cosa seca (qui en tenia), de fer un cafè amb llet en un bar, i fins i tot, al final, de prendre el sol que al cap d’una bona estona es va dignar a tornar a sortir. Sempre, però, amb bon humor i bona companyonia.
En arribar al càmping, uns quants companys s’acomiaden, ja que tornen cap a casa, mentre que uns altres ens quedem encara algun dia més.
Quan ens llevem el dilluns, ens assabentem que en Ramon ha hagut d’anar a corre-cuita a l’hospital durant la nit (sembla que ha estat un còlic nefrític). Decididament, estem una mica de pega amb el tema de la salut.
Malgrat tot, cal dir que la sortida ha estat molt bonica i els companys fantàstics. Ens han quedat moltes ganes de tornar a aquesta zona per poder aprofitar plenament totes les possibilitats que té.
Si no la coneixeu, us recomano que no us la deixeu perdre, ja que apart de practicar el caiac, és perfecte per fer excursions, escalades, vies ferrades, visites culturals o... per que no? “panxing”.
Rosa M. Soler
Riu Orb - Alt Llenguadoc-França
11 i 12 de juliol de 2009
Dissabte a mig matí sortim de Barcelona cap a la frontera i després d’una paradeta per dinar, arribem a Beziers, des d’on la carretera D-14 ens porta en uns 30 km al poble de Roquebrun i al seu Càmping Municipal, on s’ha fixat el punt de trobada.
Només tenim 2 bungalous i 2 places de càmping per a tota la colla (27 persones). Cal doncs fer un puzle per poder posar totes les tendes i encara en queden un parell sense lloc. Els companys que dormen en bungalous s’ofereixen a fer lloc per als “sense sostre” i així queda tot resolt.
La visita al poble, un refrescant bany al riu, el sopar conjunt i el ja tradicional cremat ens acaben d’ocupar la tarda/vespre del dissabte i passades les 12 ens n'anem a dormir.
L’endemà, cap a les 9, ja esmorzats, deixem el càmping i anem cap a la base de caiac, on deixem aparcats els cotxes (per sort a l’ombra). Allà ens donen pales, armilles salvavides i bidons i en un autocar ens porten a l’inici del descens (15 km riu amunt).
Abans d’embarcar, rebem instruccions: Com passar un parell de ponts, la distància que cal deixar entre caiacs al entrar als ràpids i, sobre tot, què cal fer en cas de bolcar (ui, ui, ui!!!). Finalment, agafem cadascú el seu caiac i ens posem en marxa.
Després d’un curt tram tranquil, arriba el primer ràpid... i també la primera bolcada, o sigui que algú ja posa en pràctica, cal dir que amb èxit, les instruccions rebudes fa poca estona.
Però això es només el principi, ja que els ràpids son freqüents... i les remullades involuntàries també. Pràcticament a cada ràpid bolcava algú. Fins i tot, alguns es veu que li van trobar el gust i van repetir. Algú altre va fer un autèntic número de circ, aconseguint encallar el caiac en posició vertical entre dues roques (llàstima que no teníem una càmera a punt!).
Cap a la meitat del descens fem una parada per menjar i banyar-nos (ara si, voluntàriament). L’aigua està boníssima i gaudim de valent.
Un cop descansats i tips continuem. Ara cal remar una mica més, perquè els ràpids són menys freqüents, però els que hi ha són igualment emocionants i les bolcades continuen.
Cal dir que no es van salvar ni els més experts, i només uns pocs escollits poden presumir d’haver fet tot el descens “a sobre” el caiac.
Cap a les 3 de la tarda arribem a Roquebrun i després de tornar el material, anem a fer un últim bany i finalment a dinar tots junts en un “xiringuito” vora el riu, bo i comentant les incidències de la jornada, el “super-bé” que tots ens ho hem passat i les ganes que ens queden de tornar-hi.
Rosa Maria Soler
Dissabte a mig matí sortim de Barcelona cap a la frontera i després d’una paradeta per dinar, arribem a Beziers, des d’on la carretera D-14 ens porta en uns 30 km al poble de Roquebrun i al seu Càmping Municipal, on s’ha fixat el punt de trobada.
Només tenim 2 bungalous i 2 places de càmping per a tota la colla (27 persones). Cal doncs fer un puzle per poder posar totes les tendes i encara en queden un parell sense lloc. Els companys que dormen en bungalous s’ofereixen a fer lloc per als “sense sostre” i així queda tot resolt.
La visita al poble, un refrescant bany al riu, el sopar conjunt i el ja tradicional cremat ens acaben d’ocupar la tarda/vespre del dissabte i passades les 12 ens n'anem a dormir.
L’endemà, cap a les 9, ja esmorzats, deixem el càmping i anem cap a la base de caiac, on deixem aparcats els cotxes (per sort a l’ombra). Allà ens donen pales, armilles salvavides i bidons i en un autocar ens porten a l’inici del descens (15 km riu amunt).
Abans d’embarcar, rebem instruccions: Com passar un parell de ponts, la distància que cal deixar entre caiacs al entrar als ràpids i, sobre tot, què cal fer en cas de bolcar (ui, ui, ui!!!). Finalment, agafem cadascú el seu caiac i ens posem en marxa.
Després d’un curt tram tranquil, arriba el primer ràpid... i també la primera bolcada, o sigui que algú ja posa en pràctica, cal dir que amb èxit, les instruccions rebudes fa poca estona.
Però això es només el principi, ja que els ràpids son freqüents... i les remullades involuntàries també. Pràcticament a cada ràpid bolcava algú. Fins i tot, alguns es veu que li van trobar el gust i van repetir. Algú altre va fer un autèntic número de circ, aconseguint encallar el caiac en posició vertical entre dues roques (llàstima que no teníem una càmera a punt!).
Cap a la meitat del descens fem una parada per menjar i banyar-nos (ara si, voluntàriament). L’aigua està boníssima i gaudim de valent.
Un cop descansats i tips continuem. Ara cal remar una mica més, perquè els ràpids són menys freqüents, però els que hi ha són igualment emocionants i les bolcades continuen.
Cal dir que no es van salvar ni els més experts, i només uns pocs escollits poden presumir d’haver fet tot el descens “a sobre” el caiac.
Cap a les 3 de la tarda arribem a Roquebrun i després de tornar el material, anem a fer un últim bany i finalment a dinar tots junts en un “xiringuito” vora el riu, bo i comentant les incidències de la jornada, el “super-bé” que tots ens ho hem passat i les ganes que ens queden de tornar-hi.
Rosa Maria Soler
Subscriure's a:
Missatges (Atom)