30-31 de maig i 1 de juny del 2009 És dissabte dia 30 al vespre. Tothom ha fet cap al càmping proper al poble de Sainte Enemie, que es troba al cor de les Gorges del Tarn, magnífica i sorprenent contrada que ja hem pogut començar a admirar durant el viatge.
Som una trentena de persones de totes les edats (des de nens fins a avis). Nosaltres no coneixíem gairebé a ningú, ja que no som habituals a les sortides de caiac, però això va quedar ben aviat solucionat amb el bon ambient creat per un cremat de rom després de sopar… tot i que va acabar una mica precipitadament per culpa d’un xàfec inesperat.
La “Meteo” indica que el diumenge millorarà el temps, però quan ens llevem a les 7, encara plou i ens en tornem al sac. Més tard, una consulta amb l’empresa de lloguer dels caiacs, ens confirma que s’espera una millora de temps i que no hi ha problema per sortir. Així doncs, passades les 10 sortim del càmping (cal dir que amb més moral que l’Alcoià, per que segueix estant ben núvol i plovisqueja). L’Eduard, que s’ha llevat amb febre, decideix quedar-se a descansar.
Quan arribem al lloc, encara cal acabar els preparatius per poder embarcar i així, entre que ens donen les armilles salvavides, els bidons i les embarcacions, són més de les 11 quan ens hi posem.
Als pocs minuts de començar, ve la primera sorpresa: cal salvar una baixada sobtada a causa d’una petita represa. No feia ni un parell de metres, però a mi, que no ho havia fet mai, em feia un cert respecte haver-me de “llençar” avall per allà. No obstant, seguint les indicacions dels més experts tots vàrem aconseguir baixar amb èxit i comprovar que no era tan difícil com semblava.
Continuem doncs riu avall, alternant estones d’aigües calmades, amb altres de ràpids força divertits. La veritat és que els primers ràpids em van impressionar una miqueta: Això d’anar pegant bots i sentint els cops de les pedres a sota el caiac… no ho havia experimentat mai… L’avantatge és que, al ser tanta colla sempre tens qui et dóna un cop de mà si tens algun “apuro” o et quedes embarrancat en alguna vora.
Així doncs… cap problema, i avall que fa baixada i a gaudir del fantàstic paisatge. Les parets de roca i els boscos omplen ambdues vores del riu, només interromputs per alguns petits poblets, cases, ponts i castells, que semblen sortits d’algun conte. Tot està força cuidat i ben conservat, sense cap edifici que espatlli el conjunt. També anem trobant algunes famílies d’ànecs (mare i petits), que ens observen encuriosits.
Finalment ha sortit el sol i cap el migdia fem una parada per menjar i descansar sota l’ombra d’uns arbres. No ens hi entretenim gaire, perquè encara ens queda una bona tirada per fer, així que un cop tips, anem per feina i ens tornem a posar en marxa.
Al cap de poc, ens adonem que pel darrera nostre el cel està tan negre que gairebé fa por i de seguida comencem a sentir trons llunyans. Com que no podem fer altra cosa, seguim remant riu avall, encara que mirant de reüll la nuvolada.
Al cap de poc arribem al pas més “problemàtic”. És un altre desnivell sobtat, semblant al primer, però bastant més alt, amb més aigua i amb ràpids al peu. Cadascú fa el que pot i anem baixant, ajudant-nos els uns als altres i amb més o menys traça i ens esperem al peu per veure les peripècies dels que venen darrera.
Quant tots hem baixat, seguim avall, però el cel cada cop està mes fosc i aviat es gira un vent fort i cauen les primeres gotes, que ràpidament es transformen en un xàfec espectacular.
Per sort estem arribant al poble de La Malène i quan m’hi acosto veig que altres companys que anaven més endavant, ja han “aparcat” els caiacs i han baixat a terra i ens criden a tots que anem cap allà. Tot just baixo a terra que comença a pedregar. Els trons no paren i pugem cap al poble com podem, xops com granotes, i carregats amb els bidons, buscant un lloc per resguardar-nos. Trobem una volta a l’entrada del pati d’una pizzeria, i allà ens apinyem tots i telefonem a l’empresa dels caiacs per que ens vinguin a recollir, ja que la tempesta no afluixa.
Van trigar quasi 3 hores a venir... així que vàrem tenir temps de passar fred, de posar-nos alguna cosa seca (qui en tenia), de fer un cafè amb llet en un bar, i fins i tot, al final, de prendre el sol que al cap d’una bona estona es va dignar a tornar a sortir. Sempre, però, amb bon humor i bona companyonia.
En arribar al càmping, uns quants companys s’acomiaden, ja que tornen cap a casa, mentre que uns altres ens quedem encara algun dia més.
Quan ens llevem el dilluns, ens assabentem que en Ramon ha hagut d’anar a corre-cuita a l’hospital durant la nit (sembla que ha estat un còlic nefrític). Decididament, estem una mica de pega amb el tema de la salut.
Malgrat tot, cal dir que la sortida ha estat molt bonica i els companys fantàstics. Ens han quedat moltes ganes de tornar a aquesta zona per poder aprofitar plenament totes les possibilitats que té.
Si no la coneixeu, us recomano que no us la deixeu perdre, ja que apart de practicar el caiac, és perfecte per fer excursions, escalades, vies ferrades, visites culturals o... per que no? “panxing”.
Rosa M. Soler
