Perquè situeu aquest grup d’illes, les dues més conegudes són Corfú i Itaca. La idea inicial era fer 2 ó 3 illes, però finalment vam optar per donar tota la volta a Zakynthos i veure-la bé, ja que ens havien assegurat que era l’illa més bonica, amb penya-segats, un parc natural marítim de tortugues i poc explotada pel turisme internacional.
Exceptuant una sortida “d’entrenament” al mes de juliol, aquest era el meu primer viatge amb l’Agrupació i el primer en caiac. El viatge pintava bé, mar, fotos precioses, sol, esport i el que és molt més important, més homes que dones, així que no ho vaig dubtar un moment i em vaig apuntar. Cadascú va arribar més o menys pel seu compte fins al punt d’inici, els més patidors/menys peresosos, van anar amb cotxe i caravana i els més mandrosos, com jo, amb l’avió, que per això és va inventar. Així que allà ens vam trobar, en un càmping d’una illa perduda, una mica més difícil que quedar al Zurich, sí, però ja es tractava d’això. Aquesta primera nit la vam passar al càmping de Alykés per sortir l’endemà tots plegats de la platja on començàvem.
I vam començar. Entre els dies de navegació ens vam trobar de tot, dies tranquils, dies amb onades, que feien la travessia més entretinguda i dies de vent que et preguntaves si no hauria estat millor anar-te’n amb la bici de vacances com havies pensat de bell antuvi.
Els dies tranquils gaudíem del paisatge (tres quarts de l'illa són penya segats), l’aigua blava i les coves que hi ha per tota la costa. De fet, teníem un parell de components del grup una mica més aventurers, que es dedicavena entrar a cadascun dels forats de les roques. Que el David sortia per l’altre costat, doncs és que té sortida i apa, tots al darrera.
Però, clar, entre poc i massa. Enl’altre extrem vam tenir un dia de vent que ens va fer patir una mica. Aquell dia sí que vaig fer servir les meves dues ampolles d’aigua, els fruits secs i tot!! Buff, si en cada cap havíem de aturar-nos a veure si algú havia sortit volant. 1, 2, 3...14, val, apa, tots vius i a descansar i recuperar forces agrupadets, com ratolins, que deia el Jaume (que estava mort de por, però com que és un home no ho podia confessar francament, les esclavituds de la societat...). Això sí, vaig aprendre molta tècnica, vaig tenir molta satisfacció quan vam acabar i fins i tot vaig tenir dos cavallers que em vam rescatar del vent!
Dormíem a l’aire lliure, normalment en cales precioses d’aigua molt blava, parets de roca i accessibles només per mar. Però no us emocioneu, no, que això sembla molt bucòlic (“romàntic”, que deia algú) però després resulta que tu estàs dormint tan tranquil·lament, quan comença un vent terrible i acabes buscant les teves coses per tota la cala amb llanternes a les 4 de la matinada. O te’n vas a dormir preocupada per si una de les roques del penya-segat et caurà al cap i et matarà i descobreixes al matí que realment t’hauries d’haver preocupat pels dos escorpins que no t’han picat perquè els feies pena i no s’acabaven de decidir.
Vaja, que em vaig passar els primers dies preguntant-me si moriria d’un cop d’una roca, d’un escorpí, del vent o de què, mentre que la meva mare m’enviava 4 missatges diaris preocupada pels incendis d’Atenes a 500 km de distància (per què l’ajuntament no fa cursos de geografia específics per mares espantadisses?). “No, mamá, no, que estamos muy lejos, aquí todo muy tranquilito, el mar en calma, no hay viento”.
I clar, per descomptat també vam visitar alguns xiringuitos, vam tastar les amanides gregues, vam descobrir que “ne” vol dir “sí”, que és pràcticament impossible demanar un cafè que no sigui frappé i que les tortugues Caretta només surten a la superfície quan estàs despistada parlant amb algú (o potser és que parlo massa?)
Pels qui s’estiguin ara mateix pensant si volen fer un viatge en caiac l’any que ve, aquí resumeixo els meus aprenentatges del viatge:
a) Que no aprima, de fet engreixa exactament 700 grams.
b) Que mai no has de deixar el bikini assecant-se penjadet del caiac, sota risc que el temps canviï a la nit i decideixi anar-se’n volant a conèixer altres cales.
c) Que es requereix una tècnica molt depurada per xafardejar entre caiacs sense xocar i sense haver de cridar i que tothom s’assabenti del nom del noi aquest que no et fa cas.
d) Que al caiac, les cames no se’t posen morenes.
e) Que amb la samarreta, el cos no se’t posa moreno.
f) Que si els braços se’t posen morenos, llavors ja tens marques, i al setembre ja no te les podràs treure.
Però a més, he trobat un esport d’aigua que em permet conèixer paisatges difícils de veure d’una altra manera, així que, encara que sóc una mica “penell” i poc fidel amb això dels esports, em veureu de nou algun cap de setmana amb l’Agrupació, lluitant per no tombar amb el caiac o per no sortir volant.
Diana Llorente
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada