dijous, 14 d’octubre de 2010

SÍ, HO HEM ACONSEGUIT!!

La secció de caiacs de l’Agrupa ha donat la volta a l’illa de Menorca del 13 al 22 d’agost.
Han estat un total real de 203 km, 8 dies de ruta, moltes hores de rem i un cúmul d’emocions inoblidables…Tot va començar amb una frase engrescadora d’en Santi: I tant que ho podeu fer!…i així es va iniciar l’aventura.
 

 Exercicis matinals d'escalfament (foto: Sònia Celades)

Una amalgama ben curiosa. Ens vàrem agrupar en 4 famílies per facilitar les tasques de proveïment: els Rodríguez (Laura, Anna i Santi), els Thorson (Guillem, Montse i Leif), els Gasull (Laia, Albert, Montse, Joan i Sònia) i els “Tutifruti” —nom atribuït pels menuts de la colla atès que hi havia molts cognoms— (Cristina, Emma, Ferran, Marta, Alejandro, Xavier, Carol i Evaristo).
 

 Volta a Menorca en caiac (foto: Sònia Celades)

Els preparatius complicats, però la il·lusió pel repte, ho va facilitar força (us imagineu empaquetar tot el necessari per ser autònoms 10 dies en farcells de soldat de 22 x 75 cm? Uff! Sí, sí, estressant, però assolible. Tres reunions prèvies, a mans dels entesos de l’Agrupa, van marcar-nos el nord i la paciència tot anar fent bosses i bossetes estanques ens varen dur a la terminal de Balearia el dia 12 d’agost a la tarda per lliurar el material al cotxe i remolc que duia els caiacs i acomiadar la part del grup que viatjava cap a Menorca en vaixell, la resta s’hi sumaria l’endemà després d’uns 30 minuts de vol.

Partiren 14 caiacs, finalment ben carregats, del Portet d’en Pons a Biniancolla (sota l’atenta mirada dels veïns, que estudiaven encuriosits les maniobres des de quarts de nou fins quarts d’una que vàrem partir sota el xiulet d’un intimidador vent de nord), per arribar-hi 9 dies més tard més morenos, cansats, salats, afamats per menjar qualsevol cosa no enllaunada o empaquetada i molt, molt satisfets.
 

 (foto: Gasull-Celades)

Menorca viscuda a ran d’aigua, dins del petit caiac ha estat impressionant. Quan et sents menut i un xic indefens canvia la visió de les coses: tan propers tot es viu més intens. S’illa és tan diferent de nord a sud, d’est a oest, cada milla t’oferia noves sorpreses: les roques de tots colors, des del blanc intens al negre més profund o el vermell ferrós... no només  et feia intuir els orígens geològics, sinó més aviat somiar per la provocació de les seves capritxoses formes. Si  li sumem el nostre mediterrani camaleònic, que a tota hora canviava de colors, el resultat era excitant i relaxant a l’hora: gris platejat, blau turquesa, blau intens, amb pinzellades daurades a s’hora baixa... I això sí, sempre ple de vida: tan sincera i transparent se’ns ha mostrat "s’aigo" (l’aigua en boca dels menorquins) que hem vist forces habitants marins: meduses (en vàrem comptar més de 600!), peixos voladors, crancs, estrelles,  anemones, posidònies... I també, val a dir, que des de la costa altres animals ens miraven recelosos: cabres, gavines, aguilots, cormorans i algun altre turista que s’acostava per saber com ens ho fèiem per dormir,  menjar, dutxar-nos, per què dúiem la placa solar...


 (foto: Gasull-Celades)

És curiós, ben aviat el grup es va harmonitzar naturalment: els bioritmes personals interactuant: uns donant preses i d’altres “apianant”, fins aconseguir que mirant al cel sabíem si era hora de sortir, d’esperar, descansar o cantar el pin pam sota les espurnes titil·lants dels estels de les nits vora la mar acompanyats pel clàssic  cremat i fins i tot veure els espectacles de pallassos i titelles a mans dels artistes del grup... En ruta el silenci  només destorbat pel vent, les ones amb el seu diàleg misteriós amb el litoral i el rítmic paladeig dels nostres rems i alguna que d’altre melodia entonada pel menuts de la colla o instruccions de reagrupament o com fer la ferradura per remar més eficientment...


 (foto: Gasull-Celades)

Gràcies als monitors la ruta ha esta un èxit: el càlcul d’hores de rem i descans d’acord la previsió del temps, les parades, les cales on pernoctar. A ells els volem agrair la seva dedicació. Tot i que a partir d’ara els “No,no, si només són 20 minuts”, “però si al girar aquest cap ja no hi hauran ones” i similars, s’assimilaran amb certes reserves... sí que t’he de dir però que confiarem novament en qualsevol nova proposició  d’aquesta meravellosa secció: on ens portes ara Santi??


  (foto: Gasull-Celades)

Finalment agrair immensament el suport de terra dels nostres ambaixadors menorquins en Jacky, John i Maite (dels quals, a més, alguna cosa hem après dels seu dolç ratllar...) d’en Xavi, Anna i fills, dels partes  meteorològics, la Maria Teresa i de l’incondicional suport d’en Robert. A tots vosaltres moltes gràcies pel  vostre somriure, tan reconfortant, quan t’apropes a terra cansat després d’unes quantes hores a mar.


Sònia Celades

dimarts, 5 d’octubre de 2010

15 dies a GROENLÀNDIA

Aquest és el meu tercer estiu solcant els mars en un caiac, una aventura que va començar a Finlàndia l'estiu del 2008. L'origen de la meva afició té nom: Santiago Rodríguez, en Santi per a tots nosaltres.


Un bany "refrescant" amb icebergs (foto: Miquel Vives)

De la mateixa manera, el culpable de que jo arribés un 14 d'agost a Narsarsuaq (Sud de Groenlàndia) és en Santi, a qui mai li podré agrair prou que m'empenyés a una aventura que en un principi em semblava difícil i una mica perillosa, res més lluny de la realitat.

El fet que els meus guies havien de ser Xavier Knorr, a qui vaig conèixer a Peníscola, i Isma, amb el qual vaig navegar per les illes Allande, em van fer prendre la decisió d'arribar a l'illa més gran del món. "Pensat i Fet" (com diem els valencians), el 13 d'agost vaig partir amb na Rocío i en Miguel, de l'Agrupació, rumb a Islàndia, escala necessària per arribar a Groenlàndia.

Tot a Groenlàndia és diferent, des del seu petit aeroport en el que sembla haver-s'hi detingut el temps, fins el seu mar quallat d'icebergs, que per aquesta aficionada al caiac ha estat el més impressionant.

L'arribada a Narsaq, on hi ha els hangars amb els caiacs va ser en una zòdiac immensa que et permetia  endevinar tot el que anaves a veure en aquesta travessia per l'Àrtic.

Els dies de preparació de la travessa a Narsaq van ser degudament amanits al final de la jornada amb aquesta medicina que prepara artesanalment en Santi per a tots els caiaquistes, el seu aiguardent debrisa medicinal que  havia arribat degudament amagat a les motxilles de'n Miguel, Rocío i la meva des de l'aeroport del Prat.

Després de comprimir tot el nostre equipatge, estris, menjar, tenda i sac de dormir en aquests diminuts “tambutxos”, que en els caiacs dobles són el doble de petits, salpem cap a la nostra aventura àrtica, travessant l'illa de Tuqttutoq, per arribar al capdavant de la glacera, caminar pel gran inlandsis, descansar al campament de Fletanes i tornar a Narsaq envoltant l'illa de l'Orella.

Molt al contrari del que pugui semblar, la navegació a Groenlàndia és més senzilla que en el nostre càlid Mediterrani, o bé vam tenir sort i algun gran esperit, "Kivitok", com allà en diuen, va tenir cura de nosaltres protegint-nos del vent i de les pluges, que a penes van aparèixer en els catorze dies de navegació. Vam tenir  l'oportunitat de banyar-nos en una platgeta amb un sol esplèndid, només la presència d'un gran iceberg darrere nostre feia sospitar que no estàvem al Carib.

Xavier, el nostre guia, ens va transmetre el seu amor per aquesta terra inhòspita i alhora amable, que va descobrir fa vuit anys. Amb les seves xerrades ens hem acostat a la cultura inuit i també a la viking.

Hem pogut veure foques, marsopes, guineus, caribús, només ens ha faltat albirar una balena, però sempre cal deixar una cosa que serveixi d'excusa per a tornar.


 Foca groenlandesa (foto: Miquel Vives)


El meu gran somni de veure una aurora boreal es va complir, encara que com totes les coses que mereixen la pena, es va fer esperar. La primera oportunitat va arribar en format blanc i negre, i no va agradar molt al grup per la qual cosa vam haver d'esperar una mica fins que una nit amb els crits d'Aurora! Vam sortim tots de les tendes per contemplar com el cel era recorregut per uns núvols dansaires de color verd brillant amb espurnes morades i grogues. I aquesta aurora verd sí que va deixar satisfet el grup.

El més fascinant de navegar a Groenlàndia és el fet de fer-ho entre icebergs i de vegades sobre gel. No et canses de veure'ls, cada un és diferent, n'hi ha de tots els colors, des del blanc al verd maragda, passant pel blau intens, i les seves formes són capritxoses.L'única precaució és no acostar-t'hi, donada la seva inestabilitat, fet que comprovem diverses vegades, veient i escoltant com queien, es submergien, emergien i desapareixien o canviaven de mida i forma.

Dormir davant de la glacera va ser una altra de les experiències màgiques, escoltant el soroll del gel al trencar i veient sortir el sol per l'inlandsis.


L'Esther amb dos trofeus

Podria escriure pàgines i pàgines intentant explicar la meva aventura àrtica, però no podria descriure l'ambient de companyonia que va sorgir del fred, convertint cada minut, cada hora, en una experiència irrepetible. Gràcies Rocío, Miquel, Alfonso (el sevillà), Iciar, Alfonso (el madrileny), Noèlia, Ferran, Xavier, Ivan, Xavier i  Isma per aquests moments inoblidables que portaré sempre amb mi.


Esther Nieto