Un cop arribats a l’embarcador de Cofrentes, moment de concentració general: què poso dins del caiac i què deixo dins del cotxe? “Això no m’hi cap!” “Jo tinc un foradet, si no és molt gran la bossa…” “Jo puc portar la tenda als peus” “No bolcaràs no?”
Ens espera un embassament tranquil, d’aigua neta i de verd intens, rodejat de muntanyes altes amb vegetació frondosa. Acampem resguardats per les parets d’una antiga cimentera, no córre l’aire, no fa fred, la nit és clara i perfecte pel sopar, el foc, el cremat, i l’orujo.
L’endemà seguim embassament amunt fins a la presa, on podem remullar el caiac en una cascada. De tornada dinem en un raconet on es deixen veure unes tortugues. Hi ha qui ni baixa del caiac per no enfangar-se i hi dina dins. De postres uns bombons, com sempre, no ens falta de res.
Agafem cotxes i parem a Dos Aguas (Requena). No sabem on podrem acampar, i en un bar, tot veient un documental de cocodrils que es mengen hipopòtams i lleons, decidim passar la nit a la Pensió Lepanto. En un moment, l’habitació es converteix en un festí de fogonets, menjars, olors a diferents salses... Truquen a la porta en el moment àlgid del sopar, obre el Joan, tot controlat. La Cristina pot seguir amb les aletes de pollastre, els seus pantalons sempre guardaran el record del moment. Deixarem la pensió amb aquesta bonica sensació al cos que et deixa una bona dutxa calenta, calenteta...
Ens apropem a l’altra banda de la presa passant per uns paratges preciosos, de muntanya més alta, seca i escarpada. Un cérvol ens delecta amb els seus salts i cornamenta davant nostre. Fa molt de vent i acomiadem els 3 valents que decideixen sortir amb el caiac. A la tornada els espera un cafè calent a recer d’una figuera. L´embassament del Naranjero és una petita joia amagada als peus del més conegut embassament de Cofrentes, no hi més accés que per aigua, sobre tot quan el nivell de l´embassament tapa les restes de l´antiga carretera, parets verticals i vegetació que aprofita els espais sense roca fan enfilar-se les corrents d´aire amb velocitat que dificulta la navegació, però la vista fa que l´esforç compensi.A la tarda, amb una llum preciosa, allà baix, ens espera el Benagéber. Acampem en un molt bon lloc a la vora del pantà: lavabos, taules de picnic, un luxe. Sopar, cremat, i uns quants sortim amb el caiac a gaudir de l’embassament a la llum de la lluna creixent i les estrelles.
Fa poc que dormim, uns copets a l’esquena a través de la tenda, un crit del Joan, un altre del Santi,... què passa? En Jorge surt de la tenda i rep queixalada a la cama. En Joan també porta 4 ullals marcats al braç, i a la tenda. També els meus escarpins, i una sabata de la Cristina porten queixalada. Ronda les tendes, anem sentint trets i lladrucs. La guineu famèlica no ens deixarà dormir en tota la nit.
L’endemà, després de la nit de queixalades, riures, i insomni, recorrem les aigües del Benagéber, amb raconets molt bonics. La Cristina i en Jorge per fi es capbussen a l’aigua.
Ens acomiadem de la zona amb alguns dubtes: algun dia podrem fer el pantà de Cofrentes sense vent? Li caldrà l’antiràbica al Jorge? Què és aquest cartell taronja que ens anem trobant: PENVA? Tornarem a acampar a la riba del Benagéber...?
Nausica Ayma
